Entrevista eldiario.es

ENTREVISTA: “Sin régimen sancionador no habrá igualdad salarial entre mujeres y hombres”

Fa pocs dies ens arribava una molt bona notícia des d’Islàndia: a partir d’ara aquest país aplicarà sancions econòmiques a aquelles empreses que mantinguin les diferències salarials entre homes i dones. Per fi un pas sòlid per assolir l’equitat de gènere per posar fi a la bretxa salarial. Amb aquesta notícia a les portades de la premsa internacional, i com a membre de Dones Juristes, m’han fet una entrevista a eldiario.es on un cop més denuncio la poca concreció de la Llei d’Igualtat del nostre país per lluitar contra aquesta situació injusta, que permet contractes més precaris per a les dones, malgrat que la Constitució ens reconeix iguals quant a gènere.

Us deixo l’enllaç a la notícia, perquè hi doneu una ullada, només amb el titular ja veieu per on vaig: “Sin régimen sancionador no habrá igualdad salarial entre mujeres y hombres” a ElDiario.es. Si voleu, em podeu deixar els vostres comentaris.

També us copio l’entrevista, així no us cal abandonar la meva pàgina web per conèixer tots els detalls de la conversa amb el periodista Pau Rodríguez.

“Sin régimen sancionador no habrá igualdad salarial entre mujeres y hombres”

Países como  Islandia Alemania han aprobado medidas este inicio de 2018 para hacer efectiva la igualdad salarial entre hombres y mujeres. En España existe desde 2007 una ley de igualdad de género que recoge que no puede haber discriminación salarial –algo que, de hecho, se incluye hasta en la Constitución–, pero, según el INE, los hombres siguen ganando al menos un 13% más que las mujeres ( UGT eleva la cifra hasta un 23%). Mercè Claramunt, abogada y miembro de Dones Juristes, considera que nada cambiará mientras la ley no obligue a las empresas a rendir cuentas ante la Administración y a tener en cuenta las diferencias salariales más sutiles: las que tienen que ver con complementos, horas extras y reducciones de jornada. “Es aquí donde se ensancha la brecha”, alerta Claramunt. 

¿Qué impide cerrar la brecha salarial por género en España teniendo una ley que estipula que no debe haber discriminación en el ámbito laboral?

La ley de igualdad española es una exposición de motivos, de buenas voluntades. No hay un régimen sancionador ni obligaciones a las empresas para hacer nada. Por lo tanto, no se puede hacer efectiva la igualdad salarial sin voluntad política, que es lo que sucede ahora. Hay que saludar cualquier ley por su efecto ejemplificador, pero si el tiempo pasa y no se hace efectiva, no hay políticas ni cambia nada, puede tener el efecto contrario: mandas un mensaje de que la ley se puede obviar y no pasa nada.

La no discriminación de género aparece incluso en la Constitución. ¿Por qué está tan lejos la legislación de la realidad?

Está en la Constitución, en el Estatuto de los Trabajadores… ¡Sólo faltaría! En el caso de los salarios, es obvio que si dos trabajadores integran la misma categoría, trabajan las mismas horas, en las mismas condiciones… y la empresa les paga diferente, esto es algo que puedes ganar fácilmente en un tribunal. Porque sería absolutamente ilegal. Pero es que es bastante impensable que un hombre y una mujer que son auxiliares de administrativo en la Seat de 8 a 14 h cobren distinto. 

¿Donde está el problema entonces?

Las discriminaciones indirectas, sutiles. Tienen que ver con las horas extraordinarias, los complementos, las categorías diferentes para trabajos iguales… Puede pasar que un auxiliar administrativo y un técnico hagan el mismo trabajo, que puede ser atender pedidos, sin estar en la misma categoría salarial. Otra cuestión que pasa en España es la feminización de muchas profesiones, porque muchas mujeres optan por trabajos que tienen que ver con los cuidados de las personas… Y en el imaginario estas están menos valoradas. En definitiva, las mujeres tenemos contratos más precarizados, y esto ahonda en la brecha salarial. Es decir, que si bien constitucionalmente está prohibido cobrar distinto, hay múltiples factores que hacen que esto ocurra. Y con las bajas por maternidad ya ni te cuento.

¿Deberían las empresas rendir cuentas ante la Administración por la brecha salarial?

Claro.

¿Esto pasa?

No, porque la ley se lo permite. Es escandaloso. Los artículos en los que se habla de planes de igualdad para las empresas de más de 250 trabajadores no se concreta. No se explicita qué hay que recoger en el plan, con qué plazos, qué seguimiento se hace, qué consecuencias conlleva no hacerlo… No deben rendir cuentas de nada. Las leyes de Alemania y Islandia penalizan el no hacer, pero la española lo que se hace es favorecer el hacer. 

Ha afirmado que una de las claves es la falta de un régimen sancionador claro.

Es que si el incumplimiento no conlleva consecuencias, luego dependes de la voluntad política, y ahora mismo es débil. Lo hemos visto con las medidas contra la violencia de género, con las dificultades de poner sobre la mesa los primerso 200 millones del Plan de Igualdad. En resumen, sin régimen sancionador no hay igualdad, porque lo fías todo a las ganas de cumplir de una sociedad machista. 

¿Esto hace que sean pocas las mujeres que denuncian discriminación salarial? 

Se denuncia solo cuando es flagrante. Porque no se puede denunciar el hecho de cobrar menos si decides acabar de trabajar al mediodía porque tienes que ir a casa aunque pierdas un complemento salarial. Lo que se denuncia más es la discriminación vertical. La dificultad de promocionar y acceder a puestos de responsabilidad. Y esto tiene que ver con la mirada del que hace la promoción, el director, que suele ser masculina, porque los hombres copan los organismos de poder. 

En Alemania las mujeres podrán tener información para saber si cobran menos. ¿Le parece esta una buena solución?

La información es poder. Nos caeríamos de espaldas con las grandes empresas, que a menudo se amparan en la protección de datos para no facilitar esta información. Pero en Alemania, siguiendo una directiva europea, han hecho que se pueda acceder a la información de la media de varias personas de una categoría o empresa, sin caer en problemas de protección de datos. Si no tienes información, a veces no te llegas a cuestionar la discriminación horizontal. Aparte que lo tendrán penalizado. 

Hay expertos que alertan que también existe brecha salarial cuando los trabajadores negocian su contrato con las empresas.

Estoy convencida. La capacidad de negociación de los hombres es superior, en primer lugar porque el receptor suele ser hombre. Segundo, porque tienen mayor percepción de su derecho a tener promociones, dinero, incentivos… Más que las mujeres, que socialmente estamos con el imaginario de que los cuidados penalizan. ¿Hay brecha salarial a la hora de negociar individualmente? Seguro. 

¿Qué papel habría que reservar a la Inspección de Trabajo?

Es fundamental, porque tiene competencias en todo tipo de ámbito laboral. Sería el primer organismo que debería velar por la igualdad. Pero volvemos a lo mismo: necesita herramientas. Si voy a Inspección a denunciar un caso de discriminación indirecta, es difícil que no que lo detecten, pero sí que se llegue a sancionar. Vuelvo al inicio. Lo que necesitamos es una ley que sea menos programática y más efectiva. Que cuando habla de “programas de mejora a la empleabilidad de las mujeres” no diga que sus objetivos son “aumentar”, “avanzar”… Que diga que se hará. En el plan de igualdad en empresas de más de 250 habitantes dice que estas firmas “deberán dirigirse a la elaboración…” ¿Esto qué es? Yo soy jurista y sé que con esto nunca podrás sancionar a nadie por incumplimiento. 

Apali, no ens cansarem mai de denunciar una situació que ens sembla totalment injusta. Seguim!

Mercè Claramunt

Qui protegeix els fills de les dones maltractades?

Aquí us deixo una interessant reflexió sobre Qui protegeix els fills de les dones maltractades, arran d’una entrevista que em van fer al Diari Ara com a diputada de la junta de govern de Col·legi d’Advocats. L’artícle és de Montse Riart i es va publicar el dia 15 de juliol de 2016, a la secció de Societat.

 

Qui protegeix els fills de les dones maltractades?

Les ordres de protegir els fills de dones maltractades són encara una excepció. De les més de 4.700 denúncies que es van presentar el primer trimestre del 2016 a Catalunya per un cas de violència masclista, segons les dades del Consell General del Poder Judicial (GGPJ), només en un 10% dels casos es va dictar una mesura encaminada a garantir la salvaguarda dels fills de les denunciants. Es tracta d’un seguit de mesures civils que preveu la llei integral de la violència de gènere, aprovada l’any 2004, i que van encaminades a assegurar que els infants que estan immersos en una situació de maltractament puguin continuar vivint al mateix habitatge, que el seu pare -en cas que sigui l’agressor- no els pugui visitar o bé que els hagi de passar una pensió alimentària, entre d’altres. L’ordre més extrema és la retirada de la pàtria potestat als presumptes maltractadors, tot i que es tracta d’una mesura extrema que s’utilitza en escasses ocasions.

Les dades del CGPJ no només demostren que les ordres de protecció cap a aquests menors són escasses. També evidencien que en els últims anys han caigut a la meitat. L’any 2006 a Catalunya els jutges en van acordar més de 3.000, mentre que l’any passat van ser 1.553. Tot i així, les últimes reformes legals, que obliguen els jutges a estudiar l’entorn de les dones denunciants i a protegir els seus fills, ha fet pujar el nombre de mesures civils acordades. El primer trimestre d’aquest any se’n van dictar més de 400, un centenar més que el mateix període de l’any anterior, però lluny encara de les xifres del 2006.

Denúncies abstractes 

La diputada de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB) i responsable del torn d’ofici, Mercè Claramunt, explica que un dels problemes és que les dones encara van a denunciar els presumptes maltractaments davant dels Mossos d’Esquadra sense advocat i quan entren a la comissaria “ningú els informa que tenen aquest dret”. Això, segons l’advocada, acaba provocant que les denúncies siguin “genèriques” i que els jutges no tinguin “prou informació” per valorar les circumstàncies que envolten cada cas “basant-se en aquests atestats policials”. De fet, segons Claramunt, això no només passa factura al nombre de mesures que s’ordenen per protegir els menors fills d’un maltractador o d’una mare maltractada, sinó que també acaba passant factura a les ordres d’allunyament de les víctimes directes de la violència masclista. Les dades d’aquest primer trimestre de l’any evidencien, un cop més, que Catalunya és la comunitat autònoma on menys se’n dicten i Claramunt ho atribueix precisament al “pecat original de la mala denúncia que es presenta a comissaria per falta de l’assistència d’un lletrat”.

Sistema garantista

L’advocada també atribueix la falta d’ordres de protecció cap a les víctimes de la violència masclista i cap als seus fills al fet que la justícia de l’Estat és “garantista”. Tot i així, Claramunt reconeix que no hi ha “un motiu objectiu únic” que expliqui el fet que hi hagi tan poques ordres i que hagin anat disminuint durant l’última dècada. En general considera que després de l’aprovació de la llei integral del 2004 els jutges van ser “generosos” en l’aplicació d’aquest tipus de mesures civils, però “progressivament” n’han anat aplicant menys fins a arribar al 2014, l’any en què menys se’n van dictar. De fet, Claramunt considera que és una traducció d’un fenomen “que també s’ha produït a tota la societat”.

Després de les últimes modificacions legals, que obliguen els jutges a pronunciar-se en els casos en què hi ha menors implicats, Claramunt confia que la tendència “s’inverteixi”. Considera que l’Estat s’ha vist obligat a modificar la legislació després que s’hagin incrementat els casos en què algun menor ha acabat sent víctima de la violència masclista que ja patia la mare, i que cada vegada són menys les dones que tenen una ordre d’allunyament del seu agressor: “Durant el 2016 ja s’han dictat en general més ordres d’allunyament, per compensar una situació que havia esdevingut molt greu, a Catalunya especialment”.

Per tipologia, les mesures més dictades per protegir els menors dins d’una situació de maltractament són l’establiment d’una pensió alimentària que han de satisfer els agressors, així com el fet que els menors tinguin garantida la possibilitat de continuar vivint al mateix habitatge amb la mare, encara que el pis sigui propietat del presumpte maltractador. De fet, l’any passat aquestes dues modalitats d’ordres van sumar més de la meitat del total. Durant el 2015 també es van duplicar el nombre de suspensions del règim de visita dels pares maltractadors als seus fills i van incrementar-se els casos en què el jutge va arribar a acordar suspendre a l’agressor la guarda i custòdia dels infants.

Més suspensions de la pàtria potestat als agressors

Les ordres de retirada de la pàtria potestat durant el primer trimestre del 2016 han crescut d’una manera espectacular, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Ara bé, malgrat aquesta espectacularitat, es tracta d’una mesura extrema que en realitat s’adopta en molts pocs casos. Durant el primer trimestre es van dictar només contra tres agressors, d’entre més de 4.700 denúncies.

Les mesures més utilitzades continuen sent la d’atribució de l’habitatge -un centenar aquest primer trimestre- i l’establiment d’una pensió alimentària, que s’ha dictat en 145 ocasions a Catalunya entre el gener i el març.

Congrés Violència Masclista ICAB

Entrevista sobre Violència Masclista en motiu del primer congrés que se celebra a Barcelona

Aquí us deixo l’enllaç de l’entrevista que em va fer ahir 29 de febrer el periodista Eduard Berraondo, del Punt Avui, per al programa L’Illa de Robinson, a propòsit del I Congrés de Violència Masclista que organitzem la Comissió del Torn d’Ofici, la Comissió de Dones Advocades i la Secció de Dret Penal del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, aquest 3 i 4 de març.

Entrevista I Congrés Violència Masclista ICAB

Clica sobre la imatge per visualitzar el video de l’entrevista.

 

I una dada per a la reflexió, de les moltes que podeu extreure de l’entrevista i de la vostra assistència al comgrés que celebrem a Barcelona sobre violència contra les dones:

A Catalunya només el 18/20 per cent de la violència masclista aflora i es denuncia. I una de cada tres dones que ho han fet se’n va cap a casa sense una ordre de protecció

Més informació sobre el congrés, en aquest enllaç.

Ens veiem al Congrés!

Congrés Violència Masclista ICAB

El 3 i 4 de març, l’ICAB celebrarà el seu I Congrés de Violència Masclista

Sota el lema ‘Una assignatura pendent. Reptes de futur’, els propers 3 i 4 de març de 2016, el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona celebrarà el I Congrés en matèria de Violència Masclista, organitzat conjuntament entre la Comissió del Torn d’Ofici, la Comissió de Dones Advocades i la Secció de Dret Penal.

Amb aquesta cita, la gent del sector pretenem abordar una reflexió sobre l’actual tractament jurídic de les situacions de violència masclista: la víctima davant del procediment judicial, les diferències territorials en l’aplicació de la Llei Orgànica 1/2004, els drets laborals de les dones en situació de maltractament, les últimes reformes a l’àmbit penal, la importància de l’assessorament jurídic, propostes de millora legislativa, entre d’altres. Totes aquestes seran qüestions que podran ser compartides al llarg de la celebració del Congrés.

 Esperem comptar amb la vostra participació!

Per a més informació mireu-vos aquest enllaç: I Congrés de Violència Masclista organitza per l’ICAB.

Cartell del I Congrés Violència Masclista, organitzat per l'ICAB.

Cartell del I Congrés Violència Masclista, organitzat per l’ICAB.

IMG_5657

A propòsit del Dia Europeu de la Mediació…

Aquí us deixo l’article que em publica avui El Periódico a propòsit del Dia Europeu de la Mediació.

Us convido a llegir-lo i espero que us agradi!

 

Abogacía i mediación se retroalimentan

“Ambas disciplinas tienen que ir de la mano, caminar juntas de manera natural y sin complejos, abordando los problemas y resolviéndolos”

La mediación es un medio no judicial de resolución de controversias. Las partes en conflicto intentan por sí mismas llegar a un acuerdo con la ayuda y las técnicas adecuadas que ponen a su alcance las personas mediadoras con el fin de facilitar la comunicación y el entendimiento actuando de manera imparcial y neutral.

La mediación es un procedimiento voluntario y confidencial. La confidencialidad le confiere un valor extraordinario al proceso de mediación. Las personas mediadoras, en el supuesto de no llegar a acuerdo de mediación, no pueden declarar en juicio sobre los temas que han tratado en mediación, están por tanto sujetas a secreto profesional. Las partes tienen prohibido revelar las informaciones que hayan conocido dentro del proceso de mediación.

Los abogados pueden jugar dos roles bien diferenciados en los procesos de mediación. Cuando los abogados trabajamos de mediadores, el mediador es la persona que dirige el proceso, convoca las partes, les informa de los principios rectores de la mediación, de la dinámica de las sesiones, del número aproximado y máximo de las mismas, y finalmente da por acabado el proceso y redacta los acuerdos si estos se han alcanzado. No asesora a las partes, no hace propuestas concretas y no ha de hacer una valoración legal de las opciones sobre las que las partes trabajan.

Compatibles

mediacioLas partes pueden contar con abogados para su propio asesoramiento legal durante el proceso, no son una figura imprescindible en la mediación, no forman parte del proceso, pero si participan, contribuyen al éxito del mismo. Su actuación puede ser presencial si así lo deciden las partes y el mediador.

La abogacía y la mediación se pueden retroalimentar, no son incompatibles, pueden ir de la mano. La abogacía tiene el reto de hacer suya la mediación, trabajar con ella, incluirla dentro de sus habilidades profesionales y poner de manifiesto que el mejor profesional es aquel que da una mejor respuesta al conflicto, sin que esto implique renunciar a nada. Y si la respuesta es la mediación, podremos asesorar a nuestros clientes durante el proceso y por tanto le seguiremos dando el mejor servicio.

Abogacía y mediación han de caminar juntos de manera natural y sin complejos, abordando los problemas y resolviéndolos, es nuestro trabajo y es nuestra profesión.

Una pregunta que nos podemos hacer es si todos los conflictos son mediables. La respuesta es que no todas las controversias son susceptibles de ser mediadas, pero son contados los casos en los que la mediación no tiene cabida. Un caso paradigmático y recogido en nuestra legislación es la prohibición de mediación en los casos donde ha habido violencia machista. La explicación es clara. La mediación requiere que las partes se encuentren en un plan de igualdad de condiciones entre ellas y obviamente este principio no se da en situaciones de violencia machista.

Artícle de Mercè Claramunt

Les dones víctimes de violència masclista i l’àmbit judicial

És evident que la perpetuació del masclisme i de la violència vers les dones perviu gràcies a tota una sèrie de creences, mites i prejudicis entorn als rols d’unes i altres. El manteniment dels rols i d’aquestes falses creences respecte la violència, les víctimes, els agressors, fa que es mantingui a l’imaginari col·lectiu una imatge concreta i sovint distorsionada de què és violència masclista, qui és víctima i on i entre qui té lloc la violència patida.

Tots els operadors jurídics, en tant que persones inserides en la societat, no estan al marge de  l’imaginari col·lectiu.

En el Primer Curs per als jutjats penals Especialitzats en Violència de Gènere organitzat per l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere, es van adoptar les següents conclusions:

- Cal completar l’especialització en violència de gènere dels jutjats penals, bé compatibles, bé exclusius, el dèficit no s’entén, des del mandat imperatiu d’especialització dels òrgans d’enjudiciament en primera instància de la LO 1/2004, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, transcorreguts més de set anys de la plena vigència de la mateixa. La situació actual tampoc respon a les prioritats del Parlament Europeu que, en informe de 2011, en el marc de les prioritats contra la violència de gènere, ha reclamat incrementar el nombre d’òrgans especialitzats.

- La seva generalització s’ha de fer partint de l’especificitat de la violència de gènere, sense difuminar amb la violència domèstica, i atribuint a tots els òrgans el coneixement dels mateixos delictes.

- L’especialització dels jutjats penals ha de ser efectiva, el que pressuposa tant formació especialitzada com la seva falta d’equivalència amb una simple concentració del coneixement d’assumptes en determinats òrgans; contínua, en afectar una mirada que xoca amb estereotips apresos, i possible, pel que la seva impartició no pot dependre de l’existència o inexistència d’assenyalaments en les dates en què estiguin previstes les activitats formatives. Per això, s’ha de garantir sempre en aquests casos, respecte de les activitats en les que s’estigui seleccionat, la substitució en l’òrgan jurisdiccional del jutge o de la jutgessa..

- La formació continua en aquesta matèria podria resultar afavorida amb la creació de grups de recerca i reflexió sobre interpretació de l’ordenament en la perspectiva de gènere, multidisciplinaris, amb específica presència d’operadors del Dret Penal i de la Filosofia del Dret, tant corresponents a la jurisdicció com a la Universitat, així com d’Associacions de Dones amb coneixements en la matèria i, si escau, altres col·lectius, que, amb les eines que aportaran, permetés construir coneixements especialitzats, la visibilització del dret com a instrument de transformació de la societat i, específicament, la participació de la jurisdicció, de manera fundada i efectiva, en el procés de transformació de la Justícia i en la seva contribució a la consecució de una societat lliure de violència de gènere.”

Sembla doncs que van fer un adequat diagnòstic i unes conclusions adequades, cal que es duguin a terme. La formació de  la judicatura  es vital per coadjuvar a la confiança de les dones en el sistema judicial.

La formació i sensibilització és absolutament necessària per tal de corregir les mancances que operen en seu judicial contra de la víctima de violència masclista. Un bon coneixement del fenomen i un bon treball sobre la matèria és imprescindible per poder donar sortida a aquest supòsits de manera satisfactòria i que les dones, poc a poc, recuperin la confiança en el sistema.  És necessari  conèixer la violència que pateixen les dones pel sol fet de ser dones, per poder  actuar de la forma adequada per eradicar-la. Aquest es l’ objectiu que ens guia.

Artícle de Mercè Claramunt

Advocada, Diputada al Col·legi d’Advocades i Advocats de Barcelona i Presidenta de Dones Juristes.